HISTÒRIA DE DAIMÚS
Daimús hui
Daimús és un municipi típicament mediterrani, situat privilegiadament en la costa, amb un clima benigne, i amb una platja de fina arena, plàcida i tranquil·la, amb tots els serveis que la convertixen en un indiscutible destí per a un turisme de descans, en comparació amb altres platges de la zona.
El terme municipal de Daimús, limita al nord amb el de Gandia per la partida de Rafalcaid i el riu Serpis. Al sud amb el terme de Guardamar, a l’est amb la Mar Mediterrànea i a l’oest amb el terme de Bellreguard pel camí reial de Miramar, que passa junt a l’antiga Torre dels Pares.
La gran majoria de la població residix en el nucli urbà de Daimús, compost pels barris següents: Nucli Antic, Camí al Mar, Platja, Els Pedregars, La Mingola, Les Casetes i les Marines. Cal destacar que durant el període estival, la seua població augmenta considerablement, arribant a aconseguir, en el mes d’agost, aproximadament els 20.000 habitants.
El circ muntanyós que abraça la zona exercix un efecte climatològic important, perquè, associat a un règim de pluges que supera els 750 litres anuals, protegix a la vall de gelades i d’altres inclemències. La temperatura mitjana anual és superior als 19ºC.
Història
Daimús, topònim de procedència àrab, era un dels territoris que depenia del castell de Bairén. En l’època romana se van anar establint en les zones lleugerament elevades, que sobreeixien dels plans i marjals que formaven el paisatge, una sèrie de viles rústiques els restes de les quals, quasi totalment destruïts per les plantacions de vinyes primer i de cítrics després, van sorgint en quant s’aprofundix quelcom en el sòl.
El poblament romà va haver d’iniciar-se en el segle I de la nostra era, com pareix indicar la troballa d’un denari de plata de la família Acília, de l’any 54 a. C., junt amb un as de bronze de Domicià de l’any 82 de l’era, i va perdurar, sens dubte, fins a temps musulmans, enllaçant ja amb els temps històrics.
Es conserven algunes restes de l’època romana com el jaciment de l’Hort del Comte i el sepulcre de Baebia Quieta, verdaders tresors i relíquies del municipi. En el cas del sepulcre, es tractava d’un terreny citrícola en la superfície del qual es van trobar restes romanes. Algunes hipòtesis apunten que era la ciutat d’Artemision. L’any 1506 van aparéixer davall una pedra caps de marbre, una d’home i una altra de dona, a més de dos làpides romanes, una d’elles en una torre antiga i l’altra en un sepulcre amb forma de torre.
La Carta Pobla
Dos referents emblemàtics marquen la Història de Daimús, i ambdós estan representats en l’escut municipal amb la torre del primer quarter partit i el blasó dels Ferrer en el tercer semitallat. Tals referents són: el Mausoleu romà de Baebia Quieta del segle I de la nostra era, que fou signe evident dels primers quatre-cents anys de la seua Història, i la Carta Pobla atorgada per En Vicent Ferrer i Ros, VII Senyor de Daimús, als repobladors que van omplir el buit deixat en este Senyoriu pels moriscos expulsats d’Espanya l’any 1609.
La Carta Pobla, que ara complix quatre-cents anys, és la partida de naixement del nou Daimús nascut el el 15 de juliol de 1612 davall l’estructura sociopolítica de l’Antic Règim, que cediria lloc a la Primera Carta Magna espanyola del 19 de març de 1812, la qual també complix enguany el bicentenari de la seua promulgació.
La conmemoració d’un esdeveniment tan important, com ho va ser l’atorgament de la nostra Carta Pobla, no ha de passar desapercebut per als que formem, hui, la comunitat daimusera que van iniciar aquells repobladors.
En les teues mans tens un fullet amb aquells XXIII Capítols que van regir la vida dels nostres avantpassats. Llig-lo amb interés i volença i participa en els actes culturals i lúdics que s’han organitzat per a celebrar el seu IV Centenari.
Daimús, febrer del 2012
Frances Pons i Moncho
Cronista
Transcripció de la Carta Pobla a càrrec d’en Francesc Pons Moncho
En la transcripció d’aquest document s’ha respectat la grafia original, afegint tan sols, els signes ortogràfics necessaris per a facilitar la lectura.
Capítols
Primo. La població de dit lloch ha de ser de vint casses repartint a vint fanecades de horta o mes si al Senyor li pareixera y altres vint en lo secà y un jornal de olivar a cada hu.
II. Ittem que cada hu haja de pagar per casa deu sous al Senyor cada un any lo día de Nadal y una gallina ab dret de fadiga y lloisme.
III. Ittem que per cada fanecada de terra horta o regadiu hajen de pagar sis diners, y per cada fanecada en lo secá, arbolat o no arbolat, tres diners, y per les terres de les jmarjals dos diners, tot ab dret de fadiga y lloisme cascún any en dit termini.
IIII. Ittem que tot fruyt aixi de gra com de hortalises y altre qualsevol género de esplet que procehirá de dites terres, se haja de partir, en les heres lo gra y en los bancals los altres fruys segons serán ab lo Señor al quart, y la part corresponent al Señor hajen de portarla a ses costes a la casa del Señor en dit lloch y per consegúent lo quart de la palla del forment.
V. Ittem tot fruyt així de oli, fulla, figa, com de qualsevol atre arbre se haja de partir al terç, y la part tocant al Señor també se haja de portar a la casa de aquell.
VI. Ittem que lo jurat que serà elet y nomenat per lo Señor cascún any li haja de servir de cequier y tenir conte ab lo rech de les terres de dit lloch,y que de les penes y colònies se haja de fer tres parts, ço es, les dos parts per a dit official, y la tercera pera la fàbrica de la església, y que la tal part estiga a disposició del Señor.
VII. Ittem que les penes y colònies que dit cequier haurà de pendre y executar per rahó dels fraus y danys ques farán en la céquia y aigua de aquella hajen de ser conforme lo us y práctica de la villa de Gandia y llochs de la horta de aquella.
VIII. Ittem que los pobladors habitadors de dit lloch hajen de acudir a les cosses necessàries y concernents a la aygua del fil de dit lloch pera la part y porció que dit lloch té en dita aygua, ço es, en fer tirar alga pera lo açut, escurar y conrrear les cequies mares y escorredors de les terres de les marjals.
VIIII. Ittem que volent los dits pobladors traure terres noves en la marjal de dit lloch ademés de les que ya estan tretes y tenen céquies fetes, que lo Señor tinga obligació, a ses costes, de fer les céquies mares, y los dits pobladors los escorredors mijerament entre aquells y apres conservar dits pobladors dites céquies mares y escorredors, y que los primers quatre anys no tinguen obligació de partir ab lo Señor ningún género de fruyt del que en dites terres faràn, mes de pagar lo dret al delme.
X. Ittem que les olives, així com se anirán plegant, tinguen obligació de portar a la casa eo almàsera del Señor a pena de vint sous, y que lo señor haja de donar dita almàsera corrent y molent y que , pagat delme, los dits pobladors hajen de fer lo oli de les olives a ses costes possant lo Señor home y cavalcadura, pagant la moltura de comú, conforme us de almàçera, y, aprés, partir al terç ab lo Señor com està dit, y que lo piñol y remolta sía del Señor.
XI. Ittem que plantant viñes en los secàns y figuerals, així de raïm de planta com de ví, los primers sis anys no hajen de partir ab lo Señor lo fruit de aquells. Passats los quals hajen de partir al quart com los demés grans y fruyts de les terres.
XII. Ittem que esporgant y netejant les oliveres o altres arbres haja de ser a us y costum de bon llaurador avissant al Señor, y que la lleña de rama o branca haja de ser pera alSeñor y pera son trapig, y la ramulla pera cascún señor de la tal heretat respective, y que lo Señor haja de fer tirar dita lleña de branca a ses propies costes.
XIII. Ittem que pera haver de fer qualsevols de dites particions hajen de avissar a l Señor a pena de vint sous, o a la persona que ell nomenarà pero que ab qualsevol de aquells fasen les particions de totes les coses que tindrà interés lo Señor, y que en les demés cosses tocants als demés officials de dit lloch, no si haja de entrometre sino lo Señor.
XIIII. Ittem que les planters de les canyamels tinga obligació lo Señor de conrrearios y al temps de plantar repartir los planters ab los vasalls.
XV. Ittem que cascún any tinguen obligació tots los habitadors de dites vint casses plantar quatre ganecades de canyamel, que es la quinta part de la terra horta que tindrán, y donar cascún any al Señor tres dotsenes de canyamels lo dia que aquell voldrá, donant lo planter lo Señor y que los pobladors tinguen obligació de plantar cascún any dos moreres y dos oliveres.
XVI. Ittem que cascún hereter tinga obligació de pelar, descohar y tirar la sua canyamel al trapig, y que lo Señor tinga obligació, aprés, de fer tot lo demés gasto neccessari en dit trapig y canyamel fins que sía fet sucre y possat en les formes en lo banch ahon se haja de partir mijerament ab lo Señor, pagant lo hereter lo delme del sucre de la part sua que cullirá, y que si lo Señor voldrá pendre llent, puga pendre lo hereter altre tant llent pera ell perque ningú tinga agravi.
XVII. Ittem que pera haver de fer les faenes del trapig pera fer dit sucre, hajen de donar la gent neccessaria pagant lo Señor a la tal gent eo obrers al preu a cascú que lo Duch de Gandia pagará en los trapigs de Gandia, y açò respective conforme les pedres que manegarán en cascún trapig, y tot lo demés gasto de aparells en dit trapig haja de fer lo Señor a ses costes.
XVIII. Ittem que los jornals que serán menester de obrar en lo trapig y casa del Señor del dit lloch hajen de ajudar y fer per ses tandes, així en aparellar dit trapig com en altres fahenes que se oferirán entre any o ahon lo Señor voldrá ço es, ademés de les obres dites, quatre jornals per casa en terres del Señor cascún any, pagantlos per cada jornal dos reals castellans, y a un home y un rocí quatre reals.
XVIIII. Ittem que lo Señor de dit lloch nomene y posse guardià en aquell pera que guarde lo terme y fruys de dit lloch, y que los pobladors y Senyor hajen de pagar y constituhir salari al dit guardià.
XX. Ittem que qualsevols dels pobladors que no farà asistènsia personal per temps de quatre mesos en dit lloch, encorrega, “ipso facto”, en pena de comís així de la cassa com de les terres, y que no es puga excusar de la dita residència personal, per causa alguna “cogitata o incogitata”, y que ningú puga vendre terra ni cassa alguna sots la mateixa pena, que primer no haja fet residènsia personal en dit lloch per temps de quatre anys si ya lo Señor no li concedí llisènsia particualr, y que lo venda no es puga fer sino a persona que se obligue a la mateixa residènsia personal y als demés pactes ab los quals se fa dita població y lo establiment de cada una de dites casses y terres que se hauràn de vendre.
XXI. Ittem que qualsevol hereter que no cultivará les terres a us y costúm de bon llaurador, així horta com secà ras o arbolat per temps de sis mesos, la hora y lo secà un any, que encorrega en pena de comís “ipso facto”.
XXII. Ittem lo Señor se reseva la Jurisdicció alfonsina, ço es, la que conforme a furs del present Regne pot exercuir.
XXIII. Ittem que puixen fer per cascuna cassa dos fanecades de herba o valgás tan solament pagant cinch sous per fanecada per tot dret, y sin voldrán fer mes que hajen de demanar licència a dit Señor y no puixen ferla de altra manera.
Els precedents Capítols foren transcrits de cert document de Capitulació, Població i Concórdia redactat i fermat per En Vicent Ferrer i Ros, de la Orde y Milícia de la Verge María de Montesa i Sant Jordi d’Alfama, i Senyor del lloc de Daimús, per una parte; I per altra pels nous poblador de dit lloc, Foren acceptats per mí, Pere Chela, notari, el día quince de juliol de mil siscents dotse, als quals sels deu donar plena credibilidat en tots els llocs: i pera que no hi haja dubte, signe amb la manifestació del meu salari i l¡acostumat segell de la meua profesió notarial.